Amb Dora García, Equipo Palomar, Francesc Ruiz, Antonio Centeno i Raúl de la Morena (Yes we fuck), Ingo Nierman i The Army of Love

El concepte d’inadequació serveix per englobar un ampli espectre de conductes i sabers que es desvien de la norma per tal d’estudiar, articular i tendir a modificar, des dels marges, el discurs entès com un vincle social basat en el llenguatge. Dora García proposa dins del PEI la investigació del concepte d’inadequat en les seves múltiples accepcions. En aquesta jornada, dedicada a l’eix conceptual desviació-exclusió, es projectaran un seguit de treballs artístics que serviran per obrir un debat i activar converses en relació amb el qüestionament del que és normatiu: la reescriptura d’una història marica mitjançant la recuperació de figures intencionadament oblidades; la difusió de continguts inadequats a través de mitjans pròpiament underground com el còmic; la reivindicació de pràctiques sexuals de cossos no normatius o denominats disfuncionals; o a partir de pràctiques performàtiques que s’endinsen en la festa integradora.

«El que és desviat o tort, com de vegades es tradueix al català la paraula queer, implica sempre desviació d’una norma. Si una conducta és desviada o no, dependrà no de la conducta en si, sinó de la norma dins la societat en què aquesta conducta es produeix. Enfront de la norma, l’individu té dues opcions: conformar-s’hi o trencar-la. Si la norma és explícita (llei), la desviació constituirà un crim o una falta; si és implícita (moral i costums), formarà part del que és sancionable socialment. En tots dos casos, l’individu que trenca la norma haurà de pagar amb l’ostracisme, l’exili o la reclusió. A la pràctica, la desviació és una qüestió de grau: rarament un individu trenca totalment amb la norma, o s’hi adhereix totalment.

L’exclusió és conseqüència de la desviació i, com en la categoria anterior, hi ha una àmplia gradació d’exclusions. Un concepte especialment interessant és el d’estigma, encunyat per Erving Goffman el 1963, i que ell mateix defineix com una condició, atribut, tret o comportament que fa que la persona portadora sigui inclosa en una categoria social els membres de la qual són objecte d’una resposta negativa i se’ls considera culturalment inacceptables o inferiors.

Com més autoritària és una societat, més gran serà el nombre de conductes caracteritzades com a desviades i excloses. El que és normatiu en una societat es troba en constant evolució, de manera que els focus d’autoritat i normativitat es mouen i muten constantment, i d’igual manera les seves desviacions. Aquestes desviacions adopten sovint estratègies creatives, humorístiques i poètiques que els permeten identificar-se com a grup i afirmar la seva visibilitat enfront del que és autoritari.»
Dora García


Programa

DIVENDRES 31 DE MARÇ, DE 16.30 A 24 h
Lloc: Sala d’exposicions del Convent dels Àngels.

16.30 h Presentació a càrrec de Dora García, artista i membre del claustre del PEI.
Dora García investiga els paràmetres i les convencions de la presentació de l’art, la qüestió del temps ‒real i fictici‒ i els límits entre representació i realitat. Parteix de diversos suports per generar contextos en què l’esquema tradicional de comunicació ‒emissor-missatge-receptor‒ queda alterat, cosa que modifica la relació tradicional entre l’artista, l’obra i el públic.

17 h Equipo Palomar, Videoclip etnicoreflexiu
Projeccions:
- Epitafio para Alberto Cardín, Mariokissme, 2014, Espanya, VE, 44 min
- No es homosexual simplemente el homófilo sino el cegado por el falo perdido, Equipo Palomar, 2016, VE, 28 min

Aquests últims anys, el col·lectiu artístic Equipo Palomar està embastant el que podria ser una «possible» memòria dissident i marica «incompleta», enfocada a la investigació i producció en les arts visuals.

El títol Videoclip etnicoreflexiu fa referència al text escrit per Alberto Hidalgo a El Basilisco número 12 (Oviedo, 1992) després de la mort de l’antropòleg Alberto Cardín, un dels intel·lectuals més importants d’una subcultura que ell mateix va apuntalar teòricament a la Barcelona de dels vuitanta, i que va transcendir la seva tasca com a intèrpret i crític de la postmodernitat.

Per al seminari «Desviació-Exclusió», Equipo Palomar presentarà i debatrà amb el públic assistent dues de les seves produccions relacionades amb la figura d’Alberto Cardín, on ens apropen a diferents posicions sobre el que podem entendre com a queer a l’Estat espanyol: Epitafio para Alberto Cardín, de Mariokissme, i No es homosexual simplemente el homófilo sino el cegado por el falo perdido, d’Equipo Palomar. Aquesta última és una adaptació d’un guió de cinema inèdit escrit per Alberto Cardín el 1976 que el col·lectiu ha realitzat recentment en el context de BCN Producció 2016.

Equipo Palomar, integrat per R. Marcos Mota i Mariokissme, és un projecte artístic enfocat a la investigació, recuperació i producció d’una possible memòria queer, des de la qual revisen la història oculta en relació amb la identitat i el gènere. El Palomar és un context de treball, un posicionament polític i un replantejament institucional. Els seus artífexs són artistes, però també són programadores, actuen com a comissàries i generen discursos crítics. Aquest laboratori de base queer marca els seus propis ritmes, combinant identitats múltiples i flexibles per modificar les maneres de treballar amb l’art.

18.30 h Francesc Ruiz, D FROM DEVIANT
Des de l’estampa eròtica del segle XIX fins al manga hentai, la sexualitat dibuixada i la seva capacitat per construir cossos i situacions sense límit ens ha proporcionat un espai on concretar i posar a prova les nostres fantasies i fetitxes. Francesc Ruiz compartirà en aquesta sessió les seves «sexploracions» més recents ordides en algunes comunitats d’internet, en les quals, a través del dibuix, s’estan generant nous imaginaris pornogràfics.

Francesc Ruiz parteix del còmic com a substrat estètic, narratiu i intel·lectual, i també com a material històric i operatiu. Utilitzant-lo a manera de continent o descripció de la realitat (a través de la creació, l’alteració, la restitució o l’assemblatge, entre d’altres vies) genera històries possibles que revelen els engranatges a través dels quals es construeixen les identitats individuals i socials, la identitat sexual i també la identitat de l’urbs.

19.30 h Yes, we fuck!
Projecció: Yes, we fuck!, Raúl de la Morena i Antonio Centeno, 2015, Espanya, VE, 59 min

Yes, we fuck! no és només un documental, sinó un projecte on la gent participa, dialoga i, sobretot, qüestiona; i en el qual les xarxes socials tenen una importància fonamental. A més, el procés d’elaboració està servint per establir aliances entre diversos col·lectius que treballen políticament amb qüestions vinculades al cos i la sexualitat (diversitat funcional, feminismes, transfeminismes, LGBT, queer, intersex, godxs, entre d’altres).

En l’última fase del projecte, Yes, we fuck! vol consolidar-se com una plataforma que esdevingui un contenidor audiovisual i generador de debat entorn del cos, la sexualitat i les persones amb diversitat funcional.

Antonio Centeno Ortiz va adquirir la seva diversitat funcional (tetraplegia) als 13 anys. És membre del Fòrum de Vida Independent i Divertat (FVID) des de 2004 i forma part del Consell Assessor de SOLCOM. Col·labora en els portals social.cat i de diversitat funcional Yes, we fuck, així com en el col·lectiu «En torno a la silla», que aborda el disseny lliure i col·laboratiu de productes de suport. Recentment ha participat en l’elaboració de Nexos, audiovisual de postporno tolit.

Raúl de la Morena comença els seus treballs en produccions independents amb un marcat caràcter social en 2001. El 2005, arran de la realització del documental Editar una vida, pren consciència de la lluita pels drets de les persones amb diversitat funciona. Des d’aleshores col·labora esporàdicament en actes del Fòrum de Vida Independent.

21 h Presentació d’Army of Love amb Dora García, Ingo Niermann, Simon Asencio, Adriano Wilfert Jensen i Michelangelo Miccolis
Tendim a pensar en l’amor com una cosa molt personal, però en aquest camp també s’hi observen preferències estadístiques. En totes les societats hi ha uns trets determinats que es perceben com a més atractius que d’altres. Dir-li a algú que no arriba a la mitjana que tots som guapos és com dir-li a algú que és pobre que els diners no importen. És ignorància, per no qualificar-ho de cinisme.

Aquí és on entra en joc el concepte de completisme. El completisme aspira a una justícia íntima total. Els seus practicants, els membres d’Army of Love, ofereixen amor sensual en tota la seva extensió (cura, desig, sexe i respecte) a aquells que ho necessiten.

Ingo Niermann és escriptor i editor de la sèrie de llibres Solution. Els seus llibres més recents inclouen Solution 257: Complete Love (2016), Solution 264–274: Drill Nation (2015), Concentration (ed., 2015), David Lieske: I Tried to Make This Work (2015), Solution 247-261: Love (ed., 2013), Choose Drill (2011), The Future of Art: A Manual (2011, amb Erik Niedling), Solution 186–195: Dubai Democracy (2010), Solution 1–10: Umbauland (2009), Solution 9: The Great Pyramid (amb Jens Thiel, 2008), i The Curious World of Drugs and Their Friends (amb Adriano Sack, 2008).

L’obra de Simon Asencio es desenvolupa en el límit entre les arts visuals, la coreografia i els aspectes performatius de l’objecte immaterial. Les seves investigacions s’han plasmat en diverses formes i formats, des d’instal·lacions, textos o instal·lacions sonores fins a conferències i performances. Des de 2014, juntament amb Adriano Wilfert Jensen, dirigeix la Galerie, una galeria immaterial que s’ocupa d’obres d’art immaterial.

Adriano Wilfert Jensen és un artista danès que utilitza la coreografia i altres pràctiques afins per analitzar i produir condicions de relació. La seva pràctica se centra a crear, escriure, comissariar, representar i tot el que faci referència a la coreografia, a més de ballar per a altres artistes, així com altres ocupacions com una publicació, projectes d’investigació, un saló de BBQ, etc.

Michelangelo Miccolis és performer i productor d’arts visuals. Des de 2005 ha treballat internacionalment en projectes de reconeguts artistes com Tino Sehgal, Romeo Castellucci / Socìetas Raffaello Sanzio, Dora García o Christodoulos Panayiotou. Des de 2016 és programador de la secció de performance per a la Material Art Fair de Ciutat de Mèxic.

Programes públics
macba [at] macba [dot] cat
Tel: 93 481 33 68

Continguts relacionats

Activitats

Àudios

FONS ÀUDIO #38. Dora García
28.01.2016