Miró l'altre, 1969

L'any 1968, en un context de flexibilització d'un franquisme ja avançat, el Ministerio de Información y Turismo va voler instrumentalitzar el nom de Miró i organitzà la primera exposició oficial dedicada a aquest creador. Va presentar a l'Hospital de la Santa Creu de Barcelona la retrospectiva que s'havia mostrat a la Fondation Maeght de Saint Paul de Vence. Miró no va assistir a la inauguració. Com a resposta a aquesta exposició oficialista, els joves arquitectes del Col·legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya i Balears (avui COAC) van decidir organitzar l'any 1969 una mostra alternativa.

El COAC va encarregar a l'estudi d'arquitectes Studio PER, format per Pep Bonet, Cristian Cirici, Lluís Clotet i Òscar Tusquets, el "guió" i el muntatge de l'exposició, que van voler titular ORIM (Miró escrit de dreta a esquerra), tot i que finalment es va titular Miró l'altre. L'equip de comissaris va demanar una intervenció a Joan Miró, que llavors ja tenia 76 anys, i va obtenir una resposta efusiva. Va ser ell qui proposà la idea de pintar un llarg mural resseguint totes les finestres de la planta baixa del COAC de Barcelona, a la plaça de la Catedral, sota el mural exterior de Pablo Picasso. Miró va escollir quatre persones, els quatre comissaris de l'exposició, els va assignar els quatre colors base amb els quals sempre treballava (groc, verd, blau i vermell) i els va donar via lliure per pintar el que volguessin. Es va reservar el color negre per aplicar-lo ell mateix en una intervenció final. L'acció començà a les 4 h de la matinada del 27 d'abril de 1969 amb la presència de Portabella i altres fotògrafs. A les 6 h de la matinada següent, el pintor posava els últims negres d'un mural de 70 metres quadrats.

Pere Portabella va rebre l'encàrrec del COAC de realitzar un film homenatge a Miró per projectar-lo en el context de l'exposició. Però Portabella, enllaçant amb el seu cinema deconstruccionista, no volia fer un documental purament testimonial i va proposar al pintor un gest transgressor: esborrar el mural que acabava de pintar. La resposta va ser entusiasta. El darrer dia de l'exposició, el 30 de juny, al migdia, el mateix Miró, amb espàtula, escombra i dissolvent, començà a retirar el mural. Van ajudar-lo els treballadors de la neteja de l'edifici i alguns intel·lectuals, crítics d'art i estudiants d'arquitectura que hi eren presents. Pere Portabella enregistrà l'acció des del començament fins al final i hi posà música de Carlos Santos. El documental Miró l'altre, en color, sense locució i produït pel COAC juntament amb Films 59 i Pedro Villanueva, mostra el procés complet de creació i destrucció del mural.

L'acció entroncava amb les dinàmiques de l'art conceptual del moment i amb la radicalitat del cineasta. Responia a la idea de performance-happening que incidia en la idea de procés i d'acció, i no tant en la d'obra acabada i valors perennes de l'art. Louis Aragon va dedicar al gest mironià un text de lloança, Barcelone a l'aube, i el món de la cultura va discutir a bastament l'acció. Entre els qui s'hi oposaven, hi havia qui veia esfumar-se l'oportunitat de comptar amb un nou mural del pintor. El crític Moreno Galván escrivia a la premsa: "L'espectacle de veure Joan Miró destruir l'obra d'art que havia fet amb les seves pròpies mans, no m'agradaria veure'l mai més". Tot i així, afegeix: "Amb tot no puc deixar de reconèixer que hi ha alguna cosa que em subjuga en aquest gest de Miró i dels joves arquitectes barcelonins. Això de destruir mig milió de dòlars a plena llum del dia és molt bell". Entre les reaccions positives, el crític Alexandre Cirici va escriure: "Una obra que desafia les bones maneres, l'especulació econòmica, la idea mítica de l'artista sacerdot, i que és una imatge de la violència al carrer. És una ruptura radical amb el sistema de valor establert".