Presentació a càrrec d’Abina Manning, directora executiva del Video Data Bank

Avui dia està ben demostrat que l’aparició de les eines del videoart a finals dels seixanta i principi dels setanta va obrir el camí a un nombre extraordinari de destacades obres de videoart realitzades per dones. Seduïdes per la relativa accessibilitat, la portabilitat i la immediatesa del Portapak Sony, una quantitat significativa d’artistes dones van començar a experimentar amb el format videogràfic. Adoptant sovint un enfocament directe a càmera, moltes de les obres resultants eren un reflex del moviment feminista que triomfava en aquella època als Estats Units.

S’hi poden rastrejar altres tendències fascinants: la reivindicació de la pròpia imatge enfront del segrest del cos femení pel món comercial; el vídeo com un mitjà que permetia que les dones opinessin directament en un món en gran mesura dominat pels homes; el vídeo com una eina amb la qual es podia interrompre i qüestionar les nocions d’originalitat, «veritat» i identitat a través del feedback, el looping i la presa estàtica; i finalment, el vídeo com a vehicle d’humor i paròdia, ja fos per ironitzar sobre aspectes de la jerarquia social masclista o sobre una mateixa.

Les obres d’aquest programa, totes fetes per dones artistes que treballaven als anys setanta ‒la primera dècada del vídeo‒, representen diverses posicions i punts de vista en relació amb el rol de la dona en la societat.

Organitza:
Video Data Bank
Loop
Video still from 'Arbitrary Fragments', 1978, copyright of Barbara Aronofsky Latham, courtesy of Video Data Bank at the School of the Art Institute of Chicago, www.vdb.org

Programa

DIMECRES 24 DE MAIG DE 2017, 17 h
Lloc:
Auditori Meier

Two faces
Hermine Freed, 1972, 6 min 24 s, b/n, muda
Al seu assaig Video: The Aesthetics of Narcissism, Rosalynd Krauss afirma: «l’autoencapsulament ‒el fet de prendre el cos o la psique com el seu entorn propi‒ es trobarà arreu en el corpus del videoart» (October 1, primavera de 1976). L’observació és del tot pertinent en el cas d’aquesta obra primerenca de Hermine Freed. Mitjançant una pantalla partida i invertida, Freed s’encara a ella mateixa, i acaricia i besa la seva imatge duplicada. La cinta, sense cap narració, mostra Freed suspesa entre dues imatges, existent com a persona duplicada. A la llum del discurs feminista sobre l’alienació de la dona en una cultura masclista en la qual la publicitat i els mitjans s’han apropiat de la imatge de la dona, aquesta obra es pot llegir com l’intent de Freed de contactar directament amb la seva pròpia imatge, de reivindicar-la.

Collage
Lynda Benglis, 1973, 9 min 30 s, EUA., color, mono
A Collage es juga amb la recombinació de tres composicions bàsiques: un partit d’hoquei; uns braços que s’agiten a la pantalla; i una mà que sosté una, dues i al final tres taronges. Com en altres obres seves, Benglis juga amb diverses generacions de cada presa, fent noves captures de pantalla i col·locant objectes davant del monitor. Organitzat entorn del color i el ritme, cada segment utilitza colors brillants, moviments ràpids i complexes capes d’imatges per presentar un compendi hipnotitzant d’informació que frustra qualsevol sentit narratiu. La banda sonora constitueix un collage independent de sorolls, feedback i interferències, que crea una aspra textura acústica.

Arbitrary Fragments
Barbara Aronofsky Latham, 1978, 12 min 44 s, color, so
A través d’imatges altament manipulades i processades, Latham investiga el vídeo com a procés inherentment fragmentat. Entreteixint les impressions de diverses persones sobre l’artista i la seva obra, Arbitrary Fragments mostra importants paral·lelismes entre el vídeo, la narració i la formació de la identitat, tots ells processos d’invenció activa que barregen «mentides» i veritat en la construcció d’una realitat, història o passat. Etiquetant una imatge d’ella mateixa mentre parla com «la seva explicació més recent», Latham aborda «la construcció de la seva personalitat videogràfica» com una identitat fora d’ella mateixa.

Learn Where the Meat Comes From
Suzanne Lacy, 1976, 14 min 20 s, color, mono
Learn Where the Meat Comes From és un clàssic del feminisme que descriu com «els gustos carnívors adopten un caire caníbal. Aquesta paròdia d’una classe de cuina de Julia Child destrueix els rols de consumidor i consumit: Lacy ens instrueix en la terminologia específica dels carnissers per designar les diverses parts en què es tallen els animals assenyalant-les en el seu propi cos. A mesura que la classe avança, l’artista es va assemblant cada vegada més a un animal, gruny i ensenya uns incisius sobredimensionats. Potser en el seu paper de cuinera gurmet, és tant la consumidora com allò consumit.»
Micki McGee, Unacceptable Appetites, catàleg d’exposició (Nova York: Artists Space, 1988)

Mitchell’s Death
Linda Montano, 1977, 22 min 20 s, b/n, so
A Mitchell’s Death, Montano utilitza la performance com a mitjà catàrtic i de transformació personal per fer el dol per la mort del seu exmarit. L’artista canta cada detall de la història, des de la trucada telefònica que anuncia la tragèdia fins a la visita al cadàver, mentre la seva cara, plena d’agulles d’acupuntura, s’enfoca i es desenfoca lentament. El seu cant recorda la monodia dels textos budistes, mentre que les agulles signifiquen el dolor necessari per a la comprensió i la sanació.

Dressing Up
Susan Mogul, 1973, 7 min 6 s, b/n, mono
Aquest monòleg còmic i striptease invers sobre la compra de roba, tot menjant blat de moro torrat, està inspirat en l’afició de la mare de l’artista a buscar gangues de roba. Mogul va produir Dressing Up quan era estudiant al programa d’art feminista del California Institue of the Arts l’any 1973.

«Sobre les relacions mare-filla i la roba que fa la dona. Amb una mirada incisiva i enginyosa cap a l’interior i l’exterior, aquesta videoartista pionera reflexiona sobre la vida privada i pública de les dones.»
‒ Josh Siegel, curador del Museum of Modern Art, Nova York

Sobre el Video Data Bank
Fundat a l’School of the Art Institute of Chicago (SAIC) el 1976, quan començava el moviment de les arts multimèdia, el Video Data Bank (VDB) és un important arxiu als Estats Units de vídeos fets per i sobre els artistes contemporanis. La col·lecció del VDB ha anat augmentant fins a incloure més de 6.000 obres de videoart de més de 600 artistes. El VDB es dedica a promoure el coneixement i la recerca entorn de la història i la pràctica del vídeo i les arts multimèdia a través de programes de distribució, educació i conservació. La col·lecció es posa a disposició de museus i galeries, biblioteques, institucions educatives i culturals, així com d’espais expositius alternatius, a través d’un ampli servei de distribució nacional i internacional. Els programes i activitats inclouen el manteniment d’arxius tant analògics com digitals, la preservació d’obres de videoart històricament significatives, l’encàrrec d’estudis i textos que contextualitzin el treball dels artistes, la publicació de programes de comissariat i monografies d’artistes, i també un ampli ventall de programes públics entre els quals destaca el popular VDB TV, que s’emet en streaming.

festival [at] loop-barcelona [dot] com