al

A mitjans dels anys seixanta es produeix un canvi radical en el model de relació que l'espectador estableix amb l'obra d'art i la seva recepció. Aquesta transformació deriva d'una nova concepció del temps, que es converteix en un material primordial de l'obra. La música, la dansa, el cinema i el teatre –arts de la durada per excel·lència– s'integren dins el camp de l'art contemporani i fusionen tècniques, mitjans i llenguatges amb els de la pintura, l'escultura, la fotografia, el disseny i l'arquitectura.

L'exploració dels límits de la temporalitat en l'art, així com la reflexió al voltant de les relacions fluctuants entre avantguarda i classicisme, van ser dos dels eixos de Temps com a matèria, la presentació de la Col·lecció MACBA que va aplegar gairebé 320 obres de vuitanta artistes. Hi destacaven, entre d'altres, els treballs Ignasi Aballí, Judith Barry, León Ferrari, Dan Graham, Hans Haacke, Richard Hamilton, Sanja Ivekovic, Franz Kline, Katalin Ladik, David Lamelas, Rita McBride, Robert Motherwell, Matt Mullican, Deimantas Narkevicius, Palle Nielsen, Constant Nieuwenhuys, Pablo Palazuelo, Joan Rabascall, Benet Rossell, Antoni Tàpies, Lawrence Weiner i Gil J Wolman.

En paral·lel, la Capella MACBA va oferir El principi d'incertesa, un extens programa de projeccions, performances i conferències per al qual Tobias Putrih havia concebut una instal·lació, i al Centre d'Estudis i Documentació MACBA, l'exposició Als marges de l'art. Creació i compromís polític mostrava una selecció de cartells, revistes, postals i altres mitjans impresos en què la creació s'unia a la reivindicació política.

Temps com a matèria es presenta a les tres plantes del museu des del 15 de maig al 31 d'agost, si bé les obres presentades a la planta 0 del museu són accessibles al públic des de maig fins a finals de 2009.

A fi de mostrar les obres adquirides per la Col·lecció MACBA en els últims dos anys, inèdites en el context de la Col·lecció, el Museu d'Art Contemporani de Barcelona dedica tots els seus espais expositius als seus fons: les tres plantes del museu, la Capella dels Àngels i la sala d'exposicions del Centre d'Estudis i Documentació. La Col·lecció MACBA no es mostrava de manera global des del 2005, en què a les tres plantes del museu es va exhibir una selecció de 160 obres que traçava una lectura cronològica dels fons propis, des dels anys cinquanta fins a l'actualitat. Ara, a l'edifici Meyer, s'hi sumen els dos nous espais incorporats els últims anys: la Capella (setembre del 2006) i el Centre de Documentació (desembre del 2007).

Entre les noves obres incorporades a la Col·lecció MACBA que es mostren en aquesta exposició destaca una peça clau en la història recent de l'art: Shapolsky et al. Manhattan Real Estate Holdings, a Real-Time Social System, as of May 1, 1971, de Hans Haacke, adquirida conjuntament amb el Whitney Museum of American Art, de Nova York. Amb aquesta nova incorporació, el MACBA inicia un nou sistema d'adquisicions conjuntes i polítiques afins amb altres institucions. Així mateix, l'exposició també reunirà importants grups d'obres de Pablo Palazuelo i de Gego dipositades en el MACBA per la Fundación Pablo Palazuelo, de Madrid, i la Fundación Gego, de Caracas.

Igualment, s'hi inclouen donacions com la de León Ferrari, que ha obsequiat el MACBA amb cinc obres pertanyents als anys vuitanta que es van exhibir en la passada Documenta de Kassel 2007, de la qual també provenen els magnífics murals fotogràfics Shipwreck and Workers (2005-07), donació d'Alan Sekula.

Aquesta exposició suposa també la presentació de les línies d'interès i recerca prioritàries del MACBA en aquesta nova etapa iniciada el 2008. Si d'una banda la Col·lecció ha començat a aplegar en els darrers anys documents que funcionen com a obres d'art (Grup de Treball, Tucumán Arde, treballs de col·lectius d'artistes i activistes...), no pas per això ha de renunciar a col·leccionar grans obres d'artistes significatius del nostre temps. Juntament amb l'abundància de fragments, és important consolidar nuclis d'obres únics i complementaris que permetin expressar discursos sobre la naturalesa de la creació artística i el moment històric en què vivim. El MACBA està molt ben emplaçat per fer una col·lecció que expliqui el pas del segle XX al XXI, que arrenqui amb les formulacions de les últimes utopies del segle passat i parli de les seves crisis, i que segueixi el present amb les seves complexitats i contradiccions.

«La Ricarda» i una intervenció de Renata Lucas a la Capella

El juliol de 2006, i per iniciativa de l'artista belga Michel François, tretze artistes (Joerg Bader, Joël Benzakin, Lucia Bru, Jordi Colomer, François Curlet, Jos de Gruyter & Harald Thys, Pierre Droulers, Ann Veronica Janssens, Simon Siegmann, Loïc Vanderstichelen, Richard Venlet i Ángel Vergara) van ocupar la Casa Gomis, coneguda com La Ricarda. La Ricarda (1949-1963), obra de l'arquitecte Antonio Bonet, representa una peça clau dins la renovació del llenguatge arquitectònic al nostre país: una nova fidelitat als principis de l'arquitectura racionalista, condicionada, això no obstant, per un realisme inicial estructural i estètic.
La reunió a La Ricarda tenia com a missió explorar una manera diferent de realitzar una pel·lícula en un escenari també peculiar, partint del concepte de Michel François i Jean-Paul Jacquet. Coreògrafs, videoartistes, artistes plàstics i músics contribueixen a crear els diversos capítols d'aquest assaig fílmic. La fusió de diferents materials compon un recital destinat a tornar la vida a una casa que havia estat el punt de trobada de l'escena intel·lectual durant les dècades de 1960 i 1970, i que ara es veu relegada a un silenci en part imposat per la inconveniència de la seva proximitat a l'aeroport.
La instal·lació que es podrà veure a l'espai de la Capella a partir del 4 de juliol és un gran muntatge, compost de diversos elements, dels quals la pel·lícula n'és l'eix central. Una quinzena de projectors propis del teatre que enfoquen la pantalla fan referència al treball de localització. Aquest element, obra de Michel François, opera com un regulador entre la foscor necessària per veure la pel·lícula i la llum que permet a l'espectador adonar-se del gran nombre d'elements que componen aquesta posada en escena. L'inventari –état des lieux– és un altre dels elements importants de la peça. Una taula gran en què es recull un arxiu fotogràfic dels elements arquitectònics i mobiliaris de La Ricarda. Una selecció que oscil·la al voltant de quatre mil imatges i que atorga al visitant la possibilitat de «reconstruir», de recompondre l'espai de la casa a la seva manera. A l'últim, en una sèrie de monitors es recullen imatges-seqüència que han quedat fora de la pel·lícula.
La totalitat de la instal·lació reflexiona sobre la possibilitat de multiplicar els punts de vista, sobre la mateixa idea de muntatge. La pel·lícula no és el resultat final, sinó un dels possibles resultats d'un experiment que posa en joc un lloc, La Ricarda, i una comunitat artística. No obstant això, la situació continua oberta i és aquí, a la Capella, i ara, en el moment en què cadascun de nosaltres es troba en aquesta situació, que la història pot tornar a començar o fer un gir de 360 graus.

La Ricarda compartirà espai amb una intervenció de Renata Lucas, pensada específicament per a la Capella, que passarà a formar part dels fons de la Col·lecció MACBA. L'obra de Renata Lucas es distingeix, des de l'inici, per establir un diàleg amb el context urbà i arquitectònic. Resulta difícil definir-ne exactament el resultat com a escultura, instal·lació, arquitectura... Sovint, les obres se sumen a l'espai sobre el qual actuen, fent possible que elements que abans eren invisibles es vegin des d'una nova perspectiva. Una cosa semblant, però dins l'espai expositiu, és el que es proposa amb aquesta nova obra. L'origen i la funció de l'espai difereixen del seu ús actual, i d'aquesta manera, establir-hi un diàleg representa investigar els límits i les possibilitats d'un territori que agrupa molts codis culturals i arquitectònics. La peça analitza els principis bàsics que componen l'espai, les parets i el terra, com a elements tectònics, i la llum, un factor clau que determina la possibilitat o impossibilitat de percepció de l'espai.

Comissaris: Bartomeu Marí i Antònia Maria Perelló
Producció: Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA).

Artista

Palle Nielsen
Patrocinador de comunicació:
Logo La Vanguardia - fons blau 2020
Gif_50x10
Amb el suport de:
Arxiu Fotogràfic de Barcelona
Sumarroca

Continguts relacionats

Activitats

Exposicions

Àudios

Visita guiada a càrrec de Antònia M. Perelló, conservadora de col·lecció, per als Amics del MACBA
RWM Son[i]a: Entrevista a Chus Martínez sobre "El principi d'incertesa"
RWM Son[i]a: Entrevista a Michel François, artista i director de l'obra "La Ricarda"
FONS AUDIO #3. Deimantas Narkevičius
28.06.2010
Son[i]a #77. Palle Nielsen
02.04.2009
Son[i]a #81. Bartomeu Marí sobre "Temps com a matèria"
28.05.2009

Publicacions