al

A finals de la dècada dels cinquanta, els mitjans de comunicació s'imposen com a principals transmissors de les ideologies i dels relats d'una societat occidental fermament arrelada en el capitalisme i el consum. Això fa sorgir a Europa una nova generació d'artistes que deixa de banda les preocupacions més purament estètiques dels informalistes de la postguerra i es planteja la pràctica artística com una eina crítica de reflexió política i acció social.

Joan Rabascall projecta la seva mirada crítica i irònica sobre la banalitat i la perversitat que es camufla rere el discurs dels mitjans. La dona com a objecte de consum, la violència que destil·len les imatges publicitàries, el desfici per consumir i la manera amb què el turisme s'empara d'identitats i llocs són algunes de les preocupacions de l'artista.

A Joan Rabascall. Producció 1964-1982; l'obra comença analitzant les repercussions ideològiques dels avenços tecnològics i acaba denunciant la manipulació que els poders vigents exerceixen en la transmissió de la història. L'ús inicial del collage dóna pas, a partir de 1968, a les emulsions fotogràfiques sobre tela i les impressions sobre metall i, als anys vuitanta, a l'escultura i a la instal·lació.

L'exposició de Joan Rabascall (Barcelona, 1935) que organitza el Museu d'Art Contemporani de Barcelona es centra en les obres realitzades per l'artista des de principi dels anys seixanta fins als primers anys vuitanta, moment en què la utilització i la manipulació de les imatges procedents dels mitjans de comunicació construeix un discurs obertament crític sobre els mecanismes, els missatges i els tòpics que aquests mitjans imposen. El treball de Joan Rabascall es situa així en el centre d'una visió «perversa» i esmolada de la crítica de l'objecte i del consum que es desenvolupa a Europa, en contraposició a la fascinació pel producte industrial del pop nord-americà. Rabascall viu a París des de 1961, i des d'allà viatja a Londres i a Amsterdam, on coneix els crítics i teòrics Lawrence Alloway –que encunya el terme «pop art» l'any 1958– i Pierre Restany, pare intel·lectual dels Nouveaux Réalistes francesos. Rabascall entra en contacte amb les avantguardes del seu temps, l'Independent Group a Anglaterra i els Nouveaux Réalistes a França, que recuperen tècniques de representació i posicions estètiques i ètiques properes al dadaisme berlinès, i ens parla d'una cultura de la imatge impresa en les revistes i mitjans de comunicació de masses que ben aviat deixarà pas a la televisió i la imatge en moviment. La crítica social lligada a les posicions polítiques de denúncia i revolta el porten a explorar la dependència de la cultura respecte a l'economia, la moda i la política per desenvolupar, en els anys setanta, una reflexió sobre la construcció de la història, la opressió cultural i política del franquisme, així com l'empremta que el turisme –indústria incipient en aquell moment, i una de les més poderoses avui en dia– imposa en els paisatges, els territoris i les llengües.

Joan Rabascall va treballar en col·laboració amb artistes com Benet Rossell, Jaume Xifra i Miralda en la realització dels «rituals» a París (1969 i 1970). Proper als artistes del grup d'art sociològic als voltants de 1974, se'n va distanciar ben aviat per continuar una pràctica individual i conseqüent entre tècnica i contingut, discurs i actitud, davant de la creixent comercialització i mediatització de l'objecte artístic dels primers anys vuitanta.

L'exposició Rabascall. Producció 1964-1982 s'articula a l'entorn de sèries en les quals Rabascall analitza la problemàtica de la imatge i la seva transmissió. Entre els anys 1964 i 1968, Rabascall realitza una sèrie de collages a partir d'imatges extretes de mitjans de comunicació impresos, amb un fort contingut crític respecte a l'encisament del producte i la inducció al consum (Mass Media, 1967); els estereotips de la imatge de la dona com a objecte sexual i de desig (Obsession, 1964, o La Super-Femme, 1967); la creixent militarització i violència de la societat amb la representació de les armes i les bombes atòmiques (La Bombe, 1966; Atomic Kiss, 1968); el model de vida nord-americà com a paradigma del benestar social (American way of... , 1970) i la cultura de l'oci (Golf Competiton, 1968); la progressiva informatització del poder i les formes de coneixement (IBM, 1967); personatges de la política (JFK, 1965); o els avanços de l'home i la ciència (Le Sourire du cosmonaute, 1965), entre d'altres.

Les primeres emulsions fotogràfiques sobre tela utilitzen el llenguatge de la pintura amb procediments fotogràfics. Així, l'any 1974 va presentar l'exposició L'Art contre l‘idéologie a la Galerie Rencontres de París, en la qual contraposava imatges de la pintura clàssica i estereotips de la cultura burgesa de la sèrie Kultur (1971-1973), amb imatges femenines vinculades a la pornografia de la sèrie Galleria Eros (1971-1974), en les que les implicacions eròtiques s'entrecreuen amb qüestions d'ordre social, la manipulació de la intimitat i l'activitat sexual per certs convencionalismes morals.

La sèrie Textes (1972-1973) ironitza sobre l'absurd que regeix la racionalitat europea a través del discurs artístic (Un appartement où votre Vasarely aura sa place, 1972, o Monsieur le Ministre, 1972), polític (amb l'eslògan Tout va bien, 1972), o econòmic (Table des matières, 1973), i posa de manifest la tensió entre la coherència i la impossibilitat de sentit de la paraula o el text.

L'any 1974 realitza juntament amb Benet Rossell la pel·lícula Bio Dop, un intent de desmantellar la imatge publicitària a partir de la desarticulació d'un film publicitari d'una marca de brillantina, mitjançant la desincronia i el collage.

La primera part de l'exposició finalitza amb la presentació de la instal·lació fins ara inèdita Bandera olímpica (1972-2009). Arran de la celebració dels Jocs Olímpics de Munic l'any 1972, Joan Rabascall, junt amb altres artistes, va ser convidat a desenvolupar un projecte sobre els Jocs. L'atac a la delegació israeliana per part d'un grup terrorista palestí, va fer impossible la presentació del projecte en aquell moment. L'obra analitza els clixés comercials i ideològics a l'entorn del fenomen olímpic, així com la confluència d'elements polítics, econòmics i comercials a l'entorn dels valors que sustenten les Olimpíades.

En la segona part de l'exposició es presenta una amplia selecció de teles de la sèrie Spain is different (1973-1977), algunes dels quals formen part de la Col·lecció MACBA, així com les maquetes i els collages originals. Aquesta sèrie ofereix una visió àcida de l'estat cultural i polític a partir de l'eslògan llançat pel Ministerio de Turismo, encapçalat per Manuel Fraga Iribarne, i adreçat a captar el turisme de masses a l'Estat espanyol. El contrast entre la idea d'obertura intrínseca a la voluntat de promoció turística (Naturally Spanish, 1977) i la realitat del país, es fa palès en els jocs de contraposició d'imatges (Horario de misas, 1975, o Clasificación moral, 1975); el vincle de televisió i el futbol (Gol, 1975); o en les dades econòmiques i la llista d'empreses internacionals que inverteixen al país, al costat de la imatge del dictador (Franco hace deporte, 1975; La desfilada dels negocis, 1977).

La instal·lació Elecciones Show (1977-1978) respon a l'espectacle en què es converteixen les primeres eleccions democràtiques després de la mort de Franco. Tres projeccions asincronitzades mostren imatges del «destape», els primers nus femenins apareguts a la premsa de l'època; imatges de masses a manifestacions; i imatges de polítics dels primers partits legalitzats. Mentre una banda sonora deixa sentir cançons de l'època, els cartells electorals d'aquella campanya s'estenen per terra. Un contrapunt el constitueix la «joguina» 23-F. Reflex condicionat (1981), en la que un mecanisme acciona un escarabat que remunta un tricorni o barret de guàrdia civil, fins a arribar a una petita televisió en la que apareix la cara del rei.

En els Paysages souvenir de 1975 contraposa postals turístiques de localitats alemanyes on hi havien hagut camps de concentració durant el nazisme, amb les fotos dels mateixos llocs en l'actualitat. D'aquesta manera fa explícit com el turisme esborra la història per crear estereotips dels llocs. Uns anys més tard, torna a abordar la qüestió del paisatge, aquesta vegada analitzant la transformació que provoca la indústria turística, la contraposició entre el paisatge idíl·lic que vol atreure els visitants i el paisatge transformat per l'arribada massiva de turistes en la sèrie Paisatges Costa Brava (1982) que modifiquen les relacions d'ordre entre el món de l'espectador, el visitant i l'autòcton. Rabascall esdevé aquí fotògraf, no utilitza imatges que provenen dels mitjans impresos sinó que les fabrica ell mateix, com a observador que participa –a certa distància– del procés de transformació que representa.

Exposada regularment a França, l‘obra de Rabascall d'aquesta època és poc coneguda a casa nostra. El crític Alexandre Cirici escrivia l'any 1970: «Tot sovint trobem el nom de Rabascall entre els promotors de manifestacions de recerca, a París, a Londres o a Amsterdam. Darrerament, el trobem vinculat al curiós fenomen del reviscolament del cerimonial. Però dintre de Catalunya, continua sent molt poc conegut. Per això pensem que cal parlar-ne.» En efecte, hem d'esperar a l'any 1985 per poder veure el seu treball a l'exposició Barcelona-Paris-New York: El camí de dotze artistes catalans, 1960-1980 i en els projectes presentats a la Virreina l'any 1993 i al Centre d'Art Santa Mònica l'any 2000.

L'exposició organitzada pel Museu d'Art Contemporani de Barcelona analitza un període de l'obra de Rabascall que abasta des del paisatge dels mitjans de comunicació fins als paisatges de les ideologies, les transformacions tecnològiques i la seva empremta en la consideració de l'humà, la manera com els mitjans delimiten la construcció de la memòria històrica i la posició de l'art com a antídot i contrapunt a la banalització de les idees.

Comissari: Bartomeu Marí
Producció: Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA)

Crèdit de la itinerància: Una exposició del Studienzentrum für Künstlerpublikationen, organitzada pel Museu d'Art Contemporani de Barcelona i la Sociedad Estatal para la Acción Cultural Exterior de España (SEACEX), amb la col·laboració de l'Institut Ramon Llull i el Instituto Cervantes Bremen

Artista

Joan Rabascall
Patrocinador de comunicació:
Logo La Vanguardia - fons blau 2020
Gif_50x10
Amb el suport de:
i Cat FM
Patrocinador de comunicació:
La Vanguardia (negre peque)
Amb el suport de:
i Cat FM

Itineràncies

30 OCT. 2009 - 14 FEB. 2010 MNWBNeues Museum Weserburg Bremen
31 AGO. - 30 NOV. 2010 Mairie de Perpignan la Catalane / «à cent mètres du centre du monde. Centre d'Art Contemporain»


Continguts relacionats

Activitats

Àudios

Visita guiada a càrrec de Joan Rabascall i Bartomeu Marí, director del MACBA i comissari de l'exposició, per als Amics del MACBA
Visita guiada de Francesc Torres per als Amics del MACBA
Son[i]a #73. Bartomeu Marí sobre "Rabascall. Producció 1964-1982"
05.02.2009

Publicacions