Peter Friedl Obra 1964-2006

«El que m’interessa sobre un nou concepte de gènere és com pot crear una diferència respecte de la vella política d’identitat. Ofereix la llibertat de mirar les coses de manera diferent, i això de nou resulta interessant en una perspectiva política i estètica. Les coses esdevenen una mica estranyes si la seva autonomia relativa és una imposició.»
Peter Friedl

La pràctica artística de Peter Friedl ha suposat una incisió constant en els mètodes i les convencions que contribueixen als conceptes, els fets, la funció i l’aparença de l’art contemporani. Després d’haver publicat ressenyes i assaigs sobre teatre contemporani durant uns quants anys, Friedl (nascut a Àustria el 1960) es va començar a dedicar a la seva pròpia producció artística als anys vuitanta. En l’obra de Friedl –coherentment heterogènia en els termes clàssics de mitjà, estil i significat–, presentada ara en forma de retrospectiva, s’hi fa palesa la consciència política, l’autobiografia, un desplaçament permanent, intervencions de disseny, una contraimatgeria potencial i la reinvenció dels gèneres que van quedar de la història de la modernitat. Les seves exposicions presenten models estètics per desarmar configuracions de poder.

Peter Friedl: Obra 1964-2006 planteja problemes al gènere de «retrospectiva», és a dir, la musealització d’una obra dins el marc de la lògica institucional i en el context de la seva pròpia història. Per aquesta raó, amb molt poques excepcions, les instal·lacions i videoinstal·lacions no s’han tornat a presentar en el seu format original ni en espais independents, sinó que s’han editat i exposat pràcticament com a documents. A més, l’exposició aplega una àmplia selecció de dibuixos sobre paper, presentats per ordre cronològic, des de les primeres produccions artístiques de Friedl fins ara.

En aquests dibuixos es pot veure una sèrie d’elements formals (text escrit a mà, motius, colors...) i de contingut (referències històriques, signes i símbols) que sovint reapareixen en altres obres i projectes. Per exemple, el cartell Map (1969-2005) es basa en un dibuix del 1969 en què s’assignen els noms dels pobles nadius americans al territori dels Estats Units. A Neue Straßenverkehrsordnung (Nou codi de circulació, 2000), Friedl fa servir neó per recrear a gran escala un motiu del 1995. La llarga cronologia que va des de la infantesa de l’artista fins a l’any 2005 i que aglutina aquests dibuixos estableix una rigorosa simultaneïtat visual.

L’estratègia organitzativa subjacent en alguns dels projectes de Friedl és una opció tant metodològica com estètica: una cronologia estricta, l’ordre alfabètic i correspondències cromàtiques generen noves formes narratives. Posant èmfasi i estenent el control creatiu a totes les parts implicades de la producció, Friedl aborda una postura ètica específica. Neue Straßenverkehrsordnung descriu i representa la construcció d’una història en el medi artístic. En aquest cas, la referència és un document del RAF del 1971, en què es resumien les possibilitats i els models d’activitat revolucionària a les ciutats de l’Europa occidental i es formulava una mena de programa polític. A New Kurdish Flag (1994-2001), es fa servir el color (rosa) com a categoria per reflexionar sobre els objectes –la bandera roja del Front d’Alliberament Nacional del Kurdistan– i la història política.

L’obra Playgrounds (iniciada el 1995) adopta la forma d’un projecte antològic en curs. Des del punt de vista tècnic, actualment inclou una selecció de 600 diapositives en color preparades per a diverses projeccions digitals sobre la paret en mida infantil. Les fotografies –totes elles fetes per l’artista, en format apaïsat– mostren parcs públics d’arreu del món. Playgrounds tracta una tipologia urbana de la planificació moderna, que avui es pot veure com un vestigi de les utopies del segle XX. Juga amb el gènere de la fotografia conceptual i documental, així com amb la representació de la infantesa, un tema també present en altres obres, com ara Snjókarl (Ninot de neu, 1999), o el llibre Four or Five Roses (2001-2004), que conté monòlegs de nens gravats en diferents ciutats i pobles de Sud-àfrica.

Una forma singular de contemplació visual i auditiva caracteritza la videoinstal·lació King Kong (2001). L’acció de nou se situa a Sud-àfrica, en concret a «Triomf Park», a Sophiatown, als afores de Johannesburg. La pel·lícula imita la subtil desconstrucció d’un videoclip, en què apareix el compositor Daniel Johnston amb una història de l’apartheid com a teló de fons. L’artista crea una zona èpica alliberada temporalment en què coincideixen la història principal i moltes històries menors.

En forma d’actes estètics conceptuals i basant-se en breus accions exemplars, obres en format de vídeo com Dummy (1997, per a Documenta X) i Tiger oder Löwe (Tigre o lleó, 2000) investiguen el funcionament de la història de l’art i la història social. L’animació per ordinador No Photography (2004) forma part del projecte OUT OF THE SHADOWS, en què Friedl utilitza l’exemple de Xipre per reflectir la construcció d’història i de conceptes amb una estètica de divisió i fronteres.

Als anys noranta, Friedl va crear nombroses contribucions artístiques públiques, com ara Bellamy & Bellamy (1996), MOB (1997) i Bremer Freiheit (Llibertat de Bremen, 1998-2003), sempre amb la intenció de reconsiderar les fronteres de gènere i d’iniciar una revisió de gèneres necessària des de fa temps. Aquests complexos projectes suposen un repte per a qualsevol museu. Per exemple, Lotto Continuo (Loteria constant, 1997), era un projecte invisible que plantejava un paral·lelisme lingüístic amb l’organització italiana d’esquerres Lotta Continua (Lluita Continua). Nothing can stop us (1999) va ser probablement l’únic garatge de cotxes de Venècia, instal·lat arran de la 48a Biennal, davant del pavelló austríac. El títol de l’obra és una citació d’un eslògan imperialista dels Estats Units de la dècada dels anys trenta, però també és el títol d’un projecte polític pop de Robert Wyatt del 1982. En comptes de les habituals presentacions documentals, aquests projectes s’exposaran a la paret en forma de pòster com a pàgines de catàleg ampliades dissenyades per separat. Com a suplement i complement de l’antropologia global de l’obra Playgrounds de Friedl, també s’inclou un homenatge als més de 700 parcs infantils que l’arquitecte holandès Aldo van Eyck va dissenyar per a Amsterdam entre el 1947 i el 1978.

Theory of Justice és un altre projecte de llarg termini que es presenta com una extensa instal·lació i també com un llibre de l’artista publicat pel museu. El títol és una referència a l’intent de renovació de la teoria del contracte social portat a terme pel filòsof nord-americà John Rawls (1921-2002). El projecte de Friedl es basa en el recull (des del 1992) i la classificació d’imatges de diaris i revistes, i la seva exposició en vitrines especials. La cronologia d'allò representat (més que no pas la seva data de publicació) proporciona un principi de presentació i organització per als retalls de premsa, que procedeixen de diverses fonts. En la lògica de la política com a oposició, el conflicte substitueix el consens. El lloc d’aquestes noves imatges de justícia pictòrica i històrica es pot trobar entre la visibilitat i el discurs.

Comissari: Bartomeu Marí
Producció: Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA).