al

«[...] jo no vull representar, sinó manifestar o, com a mínim, col·laborar en l'acte de l'aparició (...) D'aquesta manera, el qui contempla se situaria en un estat equivalent al de l'artista en cada un dels instants de la visió», confessava Pablo Palazuelo (Madrid, 1915 – Galapagar, Madrid, 2007) a Santiago Amón en una entrevista de 1976.

L'exposició retrospectiva que el MACBA va dedicar a l'artista madrileny el 2007 va ser una de les més completes que s'havien dut a terme fins aleshores, i una de les més ambicioses pel que fa a tesi d'investigació. Defugint les interpretacions idealistes que tradicionalment han vinculat l'obra de Palazuelo a una abstracció de caire modernista i ressonàncies espirituals, l'exposició, comissariada per Manuel Borja-Villel i Teresa Grandas, incidia en el seu caràcter racional i performatiu, alhora que posava de manifest l'interès de Palazuelo per la hibridació de les categories artístiques. Palazuelo no inventa formes, sinó que, després d'un intens procés de recerca, descobreix les que ja existien, les relaciona i dóna lloc a noves concepcions espacials que només l'espectador podrà completar en l'acte mateix de la percepció.
A l'exposició hi van tenir un protagonisme especial els dibuixos de l'artista, que deixen constància del seu ús rítmic i dinàmic de la línia, sempre a cavall entre el grafisme, la pintura, l'escultura, l'escriptura i la notació musical.

Aquesta exposició és una de les més completes que mai s'hagin dut a terme sobre l'obra de Pablo Palazuelo. S'hi presenten unes 350 obres –algunes de les quals no havien estat encara exposades al públic-, que permeten fer un recorregut per tots els períodes de la seva trajectòria artística, posant èmfasi especial en les obres creades als anys cinquanta i seixanta.

Atès el caràcter perfomatiu de l'obra de Palazuelo, en aquesta exposició s'ha volgut donar una gran rellevància als dibuixos i a les obres en què es reflecteix més clarament el procés de treball de l'artista, establint relacions entre pintures, escultures i projectes arquitectònics. Per a Palazuelo, l'art és sobretot una recerca, una indagació de noves formes i espais, i això queda clarament reflectit en aquesta mostra, que defuig tota interpretació "mística" i "pseudoreligiosa" de la seva obra.
Pablo Palazuelo (Madrid, 6 d'octubre de 1916 - Galapagar, Madrid; 3 d'octubre de 2007) és una de les figures clau de l'art espanyol de la segona meitat del segle XX, però, malauradament, encara no gaudeix del reconeixement internacional que la seva obra mereix. Les raons d'aquest desconeixement són diverses: d'una banda, la situació encara precària de la historiografia contemporània espanyola i, d'altra banda, una noció excessivament lineal de l'abstracció, que comença amb Paul Cézanne i Pablo Picasso, continua amb el constructivisme i arriba finalment al minimalisme. Aquesta concepció ortodoxa de l'art modern ha fet que un altre tipus de pràctiques i estètiques, que tenien a veure amb el simbòlic, s'hagin quedat parcialment oblidades. Palazuelo és una de les figures situades en aquest context. Aquesta exposició retrospectiva al MACBA posa l'èmfasi precisament en els aspectes més ignorats de l'obra d'aquest artista.

La historiografia dels últims trenta anys ha circumscrit Palazuelo en una abstracció de tipus idealista, molt vinculada a corrents d'espiritualitat, i a una concepció gairebé auràtica de l'artista i de la seva obra. Si bé és cert que es nodreix de corrents de pensament relacionats amb l'esoterisme, amb la càbala, amb filosofies i processos cognitius no vinculats al pensament occidental, també ho és que les matemàtiques, la física i el pensament científic són fonamentals en el seu treball. El desenvolupament de l'abstracció i l'ús de la geometria en la seva obra estan íntimament lligats a un procés racional i performatiu, basat en el descobriment —no en la invenció— de noves formes.

En el treball de Pablo Palazuelo es poden diferenciar dos grans moments, marcats per la seva estada a París (durant més de dues dècades) i pel seu retorn a Espanya. El fet que s'instal·lés a la capital francesa al final dels anys quaranta i que ben aviat es vinculés a la galeria Maeght d'aquesta ciutat va ser determinant en la projecció del seu treball. Pocs anys després de començar a pintar, l'obra de Palazuelo ja era present en l'àmbit internacional en exposicions no tan sols de l'art espanyol del moment, sinó també en mostres temàtiques que abordaven l'abstracció des de diferents perspectives; també ben aviat col·leccions de particulars i de museus europeus i americans van incorporar la seva obra.

A Espanya, en canvi, no va ser fins que va tornar, ja al final dels anys seixanta, que es va començar a conèixer bé el seu treball. Aleshores va començar un procés de desaparició dins el panorama internacional, on no se'l situa com es mereix en el context de l'art de la segona meitat del segle XX. Però més enllà de la simple «anècdota» del reconeixement rebut, també cal destacar la influència d'aquests canvis en la factura de les peces. El traç inquiet, la manipulació constant del dibuix, de les pintures, visible en la primera etapa, es va fer més distant i alhora més refinat als últims anys, en què el procés i el gest es distancien més del resultat final de l'obra.

Comissari: Manuel J. Borja-Villel i Teresa Grandas
Organitzada per: Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA) i coproduïda amb el Museo Guggenheim de Bilbao

Artista

Pablo Palazuelo
Patrocinador de comunicació:
El periódico100
Scanner FM
Amb el suport de:
Moritz
Sumarroca
Rioja Ysios

Itineràncies

15 DES. 2006 - 18 FEB. 2007 Sales del museu
25 MARÇ - 25 MAIG 2008 Pinacoteca Sao Paulo, Brasil
31 GEN. - 03 MARÇ 2008 SEACEX, Bogotà
14 MARÇ - 10 JUNY 2007 Museo Guggenheim Bilbao


Continguts relacionats

Àudios

Son[i]a #31.
20.12.2006
Son[i]a #32. José Rodríguez-Spiteri
03.01.2007

Publicacions