al

A mitjans dels seixanta l’ús del llenguatge com a matèria i metàfora fa irrupció en l’art. Enllaçant amb l’experimentació poètica de les primeres avantguardes històriques, l’art reflexiona sobre la seva pròpia condició discursiva. El retorn a l’objecte físic per part d’una nova generació d’escultors, ja als vuitanta i noranta, posa en evidència el gran canvi de paradigma creatiu.

Aquest període va ser també testimoni de canvis substancials en la política internacional. Si la caiguda del mur de Berlín el 1989 acaba amb l’oposició de dos sistemes polítics i econòmics, una incipient globalització amplia el marc existent més enllà de les geografies occidentals. L’art s’obre a un nou internacionalisme.

Els Jocs Olímpics del 1992 actuen com a catalitzadors d’una Barcelona integrada en una lògica de serveis que sovint s’etiqueta com a economia de caire postfordista. Aquest procés de profunda renovació urbana, arquitectònica i social situa la ciutat en l’imaginari del món. Ja inserida en la dinàmica de la globalització, la nova Barcelona, quan s’observa des d’una escala local, no està exempta de conflictes i contradiccions, tal com es reflecteix en les pràctiques artístiques.
Artistes: Art & Language, Ignasi Aballí, Lara Almarcegui, Joan Brossa, Jean-Marc Bustamante, Jordi Colomer, Tony Cragg, Pep Duran, Craigie Horsfield Jenny Holzer, William Kentridge, Harald Klingelhöller, Antoni Llena, Gordon Matta-Clark, Josep Maria Mestres Quadreny, Miralda, Ana Muller, Juan Muñoz, Pere Portabella, Xavier Ribas, Dieter Roth, Francesc Torres, Edgardo Eduardo Vigo.