Construcció lírica, 1934

Bona part de l’obra de Leandre Cristòfol ‒considerat un dels un primers artistes cinètics del país‒ s’entén com una preocupació per la idea de moviment. Estimulada pels treballs d’Ángel Ferrant i també d’Alexander Calder i Jean Tinguely, Construcció lírica respon a la recerca de l’equilibri entre moviment i estaticisme. Aquesta escultura, propera a Duchamp pel que fa al valor concedit a l’atzar, incorpora materials pobres recuperats i textures diverses en un assemblatge d’objectes heterogenis. Mentre que la fusta, que té protagonisme com a suport, aporta les línies rectes i l’element estàtic, l’espiral hi introdueix una acció rítmica i dinàmica. Tot i la seva aparent simplicitat, l’equilibri de les formes diagonals i el filferro que travessa les formes i les interrelaciona articulen un tot de gran coherència. Com en altres obres, Cristòfol aconsegueix una poètica de l’objet trouvé.