Attica, 2008

Un dels morts va ser Sam Melville, un pres que havia tingut un paper significatiu en l’organització de la rebel·lió. Rzewski va llegir una carta que Melville havia escrit durant la primavera d’aquell any on descrivia el pas del temps a la presó i que va ser publicada després del motí.¹ El va impressionar «tant la qualitat poètica del text com la seva críptica ironia». «La vaig llegir una i altra vegada. Semblava com si jo estigués intentant capturar, en sentit físic, la presència de l’escriptor, alhora que revelar el significat amagat del seu simple però ambigu llenguatge». Va ser aquest acte de llegir i rellegir que finalment va proporcionar a Rzewski la idea d’un tractament musical, que, citant la carta de Melville, va titular Coming Together.

La partitura Attica va ser concebuda per anar a continuació de Coming Together després d’un breu silenci, perquè les dues peces mostressin el contrast entre si, i proporcionessin dos tons oposats d’un mateix tema.² La partitura d’Attica es va basar en la resposta d’un supervivent del motí: Richard X. Clark, que va ser posat en llibertat provisional unes setmanes després de la massacre. Mentre el cotxe que el portava a Buffalo s’allunyava del poble d’Attica, un reporter que seia al seu costat li va preguntar com se sentia deixant enrere Attica. La seva resposta, «Attica està davant de mi», es va convertir en el text de la segona partitura filmada en la pel·lícula de De Boer.

Amb un lent moviment circular, la càmera filma els músics tocant aquests dos temes inquietants, insistents, al·ludint a la inexorable rutina de la vida carcerària i la impossibilitat d’escapar. La pel·lícula pretén donar un eco visual i auditiu al subjecte polític de la composició de Rzweski, mentre que condensa de manera misteriosa l’experiència a temps real de l’espectador, el temps fictici del film i el moment històric del motí. Utilitza la tècnica del re-enactment, o reconstrucció, que ha tingut un paper central en l’art contemporani durant molts anys. L’ús d’aquesta tècnica considera que la història ja no pot ser captada amb artefactes residuals, documents i anotacions, sinó que ha de ser plasmada en moments de reconstrucció o reinterpretació per poder ser entesa. La relectura d’esdeveniments reals proposa una nova apropiació del passat més activa que la documentació o el treball d’arxiu.

A Attica, Manon de Boer es refereix a aquesta connexió entre la cita històrica i la interpretació no només en el contingut de la seva pel·lícula sinó també de manera explícitament conceptual i formal. Amb la música de Frederic Rzewski, de caràcter improvisat, proposa una relació oberta amb els esdeveniments reals. Els dos moviments de càmera, girs de 360 graus reflectits entre si, fan referència a la intensificació de la rebel·lió dels presos, estesa infinitament en el temps i l’espai. Memòries infernals es reconstrueixen, no de forma lineal ni cronològica, sinó de manera subjectiva i circular. Converteix l’acte de la interpretació de la història en una cosa evident i tangible, en proposa una versió addicional amb el seu propi llenguatge subjectiu.